“No us fieu de qui no es fia de ningú.”
Artur Graf
Vaga per a la vaga
El mes de juny se’m van posar els pèls de les orelles de punta quan vaig veure les imatges d’alguns transportistes que feien vaga. Més enllà d’explicar per què feien vaga, uns quants (no tots, és clar!) es dedicaven a atacar els seus companys de professió que seguien treballant. Van punxar rodes, cremar camions i llençar mercaderies al mig de la carretera. Tot per informar de les seves reivindicacions... I jo que pensava que d’això se’n deia ser un delinqüent? Fer vaga és un dret, no un deure. Això vol dir que en pots fer sense tenir por de les represàlies, però que ningú t’ha d’obligar a fer-ne.
Perquè estic fins a la berruga de la punta del nas de veure com es tracten les vagues, estic a punt de començar-ne una. Fer vaga, és a dir, fer una aturada col•lectiva de la feina per tal de reivindicar alguna cosa, es mereix un respecte. No s’hauria de fer de qualsevol manera, ni per qualsevol cosa, ni a tota hora i, encara menys, amb violència. La història de les vagues es remunta a fa molts i molts anys. El seu punt d’esplendor va arribar amb les fàbriques. A mesura que anaven creixent les ciutats i les màquines substituïen les persones, que treballaven en unes condicions molt precàries, els obrers van unir-se per defensar els seus drets. En aquell temps, fer vaga era molt arriscat. Et jugaves la feina i, fins i tot, el físic. Moltes de les condicions laborals que tenim ara, són gràcies a les persones que van fer vaga en aquella època.
Per la importància que han tingut les vagues a la història i per la frivolitat com es tracten avui en dia, començaré una vaga. Ja és hora que algú li torni l’honor. Ja tinc el megàfon, la pancarta i el lema que cridaré: “Vaga, vaga, vaga. Vaga per la vaga!”
Escriu sobre el tema a bruixa.express@lestresbessones.com
i participa, d'aquesta manera, a l'espai de Cibercartes.
