Rius d’amor
Per Sant Jordi: un conte, amor i aigua

La fama se la van endur “los amantes de Teruel”, però d’enamorats beneits el món n’està ple. Si no us ho creieu, obriu bé els ulls, perquè ara us explicaré la història d’amor més estúpida que mai s’ha vist per aquestes contrades.

En Nil i l’Ona s’estimen
Fa unes quantes llunes, el poble on visc estava separat del de més enllà pel riu més cabalós de les terres catalanes. L’aigua corria cap el mar en una festa de blau i energia que contagiava alegria als llocs per on passava. Els marges eren verds i els pobles que banyava, rics en recursos. El riu era tan ample que ni els prismàtics més sofisticats podien imaginar-ne l’altra punta.

En Nil i l’Ona estaven enamorats. Es van conèixer un estiu, a la Festa Major de l’Aigua. Quan eren junts, tots els ocells abandonaven els nius per cantar per allí on passava la parelleta. Les papallones ballaven i les estrelles brillaven encara que fos de dia. L’estampa era tan ensucrada que el Mussol, un dia que els va veure, es va empatxar.

Malgrat tot, l’amor de l’Ona i en Nil tenia un entrebanc: el riu. Ell vivia al mateix poble que jo, i ella, al de més enllà. L’aigua que ens donava la felicitat, a ells els convertia en desgraciats. Travessar el riu suposava gairebé tantes hores com les que marca un rellotge, i no sempre era fàcil arribar a l’altra banda. Desesperat per haver de viure separat de la seva estimada, en Nil va tenir una idea genial, que no vol dir que fos bona. Va agafar una canya i va començar a xuclar l’aigua del riu. Va passar-se dies i nits fins que se’n va beure l’última gota. Amb el llit del riu sec com un desert, res separava l’amor d’en Nil i l’Ona.

La sequera
Per fi, els dos joves podien gaudir del seu amor sense obstacles. Estaven contents i veien la vida de color de rosa. Potser va ser per això que no es van adonar que al seu voltant tot anava canviant. De mica en mica, els arbres que poblaven les ribes del riu es van convertir en escuradents escanyolits sense fulles. Els conreus van deixar de donar aliments i els animals van fer les maletes i van marxar lluny, cap a terres més humides. La sequera es va fer la mestressa dels nostres pobles, i de les aixetes de les cases només hi sortien aranyes. Moltes dones i nenes van haver de deixar la feina i els estudis per anar a buscar l’aigua. Cada dia havien de caminar quilòmetres per arribar a un petit pou on omplien galledes del valuós líquid.

Les bruixes ens vam reunir per fer un encanteri que posés fi a totes aquestes penúries. Amb els nostres poders vam aconseguir omplir quatre bassals. Però el remei va ser pitjor que la malaltia. Els pobles que abans compartien el riu es van barallar per fer-se amb la poca aigua que les bruixes havíem aconseguit.

Però l’Ona i en Nil...
Ens consolàvem els uns als altres pensant que, com a mínim, l’Ona i en Nil podrien passejar feliços el seu amor. Però això no era cert. L’aigua del riu més cabalós de les terres catalanes ara es trobava a la panxa d’en Nil. I és clar, no hi cabia. Des que en Nil s’havia begut el riu, l’Ona el veia menys que abans. Cada vegada que s’anaven a fer un petó, ell havia de marxar corrents cap al lavabo. Al cine, només hi veien curtmetratges. En Nil no podia aguantar més de cinc minuts assegut a una butaca sense fer pipí.

La parella va caure en desgràcia. Una nit, l’Ona es va asseure en una pedra a la vora de l’antic riu i va començar a plorar i a plorar... No podia parar. I així s’hi va passar tantes setmanes, que de les llàgrimes que va vessar el riu va tornar a omplir-se d’aigua. A poc a poc, vam recuperar els peixos, els arbres, els conreus i la vida. Perquè el riu és vida.

Ara, al poble on visc i al de més enllà els separa un riuet per on baixa l’aigua justa que necessitem per anar fent. L’Ona viatja pel món, omplint amb les seva plorera basses i dipòsits. I en Nil... Si mai us el trobeu fent cua a un lavabo, deixeu-lo passar: recordeu que ell sí que ha de fer un riu.

I com diria el Mussol: si t’enamores, no beguis.