Hi havia una vegada una noia que els seus pares passaven d’ella i l’obligaven a vendre les flors que hi havien en el parc perquè eren pobres i ella obeïa els seus pares, els seus pares no l’estimaven gens només per això la volien. I anava pels carrers venent les flors que trobava al parc. Però hi havia un noi que quan la veia li comprava flors i li donà una mica més de diners a aquella boja que anava pels carrers venent flors i que anà vestida amb retalls de roba i no li arribava a tapar tot el cos. El noi aquell dia no va poder més i li va preguntar :
-Hola, nena, com et dius? -va dir-li aquell noi que es deia Ben. Ella li va respondre com pogué perquè no sabia parlar gaire bé ja que no pogué ella estudiar perquè els seus pares li portaren a una escola i pagar els llibres.
-No ce si tingo nombri ziempre me llamar elos niña -li va respondre la nena en castellà. En Ben es va quedar un estona pensant i li va dir a la nena:
- Oi que vindràs amb mi? I se la va emportar a casa seva. Quan van arribar a casa seva en Ben i la nena la mare va dir-li: -Oh nena què t’ha passat? Nena queda’t aquí a casa! Nosaltres tindrem cura de tu, t’ho asseguro! La nena es va posar contenta, li van anar a comprar roba li van comprar sabates van anar a la perruqueria i li van donar per a ella un llit ven confortable per a ella i van voler adoptar-la van haver de fer molts i molts papers per adoptar-la i ja que els seus pares la volien per a que vengués flors però com no tenien diners per pagar-li les despeses, menjar, etc… se la va poder emportar la que ja era la seva mare adoptiva la nena que ja es deia Laura estava molt contenta i ja tenia un germà que eren molt bons germans i s’estimaven moltíssim. (Amb això vull dir que m’agradaria que la gent ajudés a la gent pobre, encara que no l’adoptin li donin 0’60 cèntims i vull donar les gràcies a tothom que ho fa o que dona 0’60 o menys o més jo els he ajudat i juntament amb l’església i l’escola que reuníem menjar i li donàvem als pobres i estic molt contenta d’ajudar-los i les joguines que no es volen també els hi podem donar amb una nina que a nosaltres ja no ens agrada o per a nosaltres és molt vella ells estan molt contents encara que sigui amb això) gràcies per llegir la meva història i gràcies a tots. Aquesta història l’he resumit molt i molt un altre dia ja la continuaré)

Hi havia una vegada una nina anomenada Àngela . Que es va trobar en una casa vella un llibre anomenat el llibre de les mil bruixeries. N'Àngela en veure aquell llibre se’n va anar ràpidament a llegir-lo per després fer les bruixeries, però ella no en sabia gaire de fer bruixeries i va començar a fer desastres però va cridar la seva amiga Marta i les dues varen fer millor les pocions però hi havia una rata que està per allà que la varen convertir en cavall. Després de dos anys de fer bruixeries n'Àngela i na Marta es van convertir en dues bruixes bones però passava una cosa que si descobrien que eren bruixes es convertirien en granotes.

Fa molt de temps en el castell de la Bufanull i vivia una princesa un rei i una bruixa.
Un bon dia el rei agafa el seu cavall  i se'n va anar a cavalcar fins al Puig de la Creu.
La bruixa li digué a la princesa si mires en el pou i veuràs tota la teva bellesa.
La princesa hi va anar i digué no veig res i amb això que la bruixa ara o veuràs millor  i la tirar al pou.
Des d'aquell dia es diu que la bruixa està tancada al calabós del castell, també es diu que la princesa ara és una fada que vigila Vallparadis.

I vet aquí un gat vet aquí un gos i aquest conte s'ha fos.

Hi havia una vegada una gota d'aigua salada que volia ser amiga de les gotes d'aigua dolça, aquesta gota vivia a la mar on tot era salat, la seva casa estava al costat de la desembocadura d'un riu, d'on sortien gotes d'aigua dolça, aquestes no volien ser amigues de la gota d'aigua salada i li feien molt la guitza. Un dia la gota d'aigua salada que estava enfurismada no va fer cas de la promesa que li va fer a la seva mare: va anar a dalt de tot de la mar. El sol la va enlluernar i ja sabia perquè era tan perillós, es va començar a fondre i no es podia moure, el seu cos poc a poc es convertia en vapor, i al final estava volant pel cel, sense poder canviar de direcció, va topar amb un núvol, i es va trobar amb gotes d'aigua dolça però de vapor, totes les gotes eren d'aigua dolça, li va semblar estrany, es va mirar i...

-Ahhhh! -s'havia convertit en una gota d'aigua dolça de cop i volta va mirar cap a baix, estava damunt d'una ciutat, i va començar a caure com totes les altres, va caure a l'asfalt i va anar cap al clavegueram, després va sortir al riu i va anar cap a la mar, era una gota d'aigua dolça, ara les gotes d'aigua dolça li feien amigues però quan van arribar a la mar es va convertir en una gota d'aigua salada. Al final va fer moltes amigues i va ser una gota d'aigua salada per sempre.

La Cabra d'Or: Narra que una reina encantada guarda una cabra d'or enterrada en un lloc imprecís dels fonaments del castell de Quermançó. Hi ha versions que expliquen que en el moment de l'expulsió de terres catalanes la hi van enterrar els jueus de Villa Ludaica, que la veneraven. La més coneguda, però, conta que hi visqué fa molt de temps un famós rei moro que tenia un gran tresor aconseguit amb les batalles guanyades a d'altres senyors; d'aquest tresor se'n féu construir una cabra tota d'or. Però un bon dia va haver de fugir del Castell perquè el va vèncer un rei cristià; amb l'ajuda dels criats va endur-se-la a peu a través d'uns passadissos secrets que comunicaven el castell amb el mar a Port de la Selva. Diu la llegenda que el rei i la cabra d'or mai arribaren a mar, i que quedaren atrapats en aquells passadissos.

El meu avi em contava una que deia:
Això és una vegada un home que venia mel i llonganisses i tot això que anava pel coll de les rates (Alcoy) i que van anar uns deixos amb pensaments malignes i li varen tallar el coll i el van utilitzar per a jugar al futbol quan li van tornar l’home va agafar el cap i se’l va enganxar amb la mel i se’l va enganxar tort de gaido.

Hi havia una vegada un panda gegant que vivia a l'Àsia i deia que no tenia amics sabeu per què?
Perquè era molt gran i els altres animals tenien por que no els mengés.
Un dia va anar un animal molt valent no tenia por ni a un drac li va preguntar per què era tan gran?
El panda va contestar no ho sé però sé que em va crear Déu.
L’animal va anar a contar el que els hi havia dit.
Els animals no s'ho creien.
El següent dia va tornar a dir hola però no hi era hi eren uns caçadors.
L’animal valent creia que l’havien caçat.
Però es va equivocar era amagat darrere un arbre.
Quan van marxar els caçadors va sortir el panda
i tots els animals van tornar a ser amics amb el Panda gegant.
Vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte s'ha fosc.

Un dia un home caminava per un bosc i es va trobar un oliver, va agafa una oliva i es va tornar petita com una formiga, no podia arribar a casa seva fins con diava veure la seva avia i la va corre amb enciam cina alagria tornar-la a veure.

Conta la història que, fa molt de temps, als afores d'un petit poblet que no sortia ni als mapes, hi vivia un home que es deia Pepet. També conten que en Pepet era un home molt treballador i cada dia portava a pasturar les seves ovelles, i un cop, en arribar a casa, se'n va adonar que s'havia oblidat la seva jaqueta a la muntanya.
Ai senyor! Què faria ell sense la seva estimada jaqueta? Així doncs, es va disposar a anar-la a buscar; i vet aquí que quan va arribar al prat de les cabres, la jaqueta no hi era! Què podia haver passat? Es va girar, disposat a tornar cap a casa, quan va veure un gat que portava la seva jaqueta. - Ei, aquesta jaqueta és meva - va dir en Pepet – torna’me-la! - Però el gat li va dir:
- Si vols que te la torni, m'hauràs de portar un ratolí d'aquells tant grassonets que viuen a l'altra banda de la muntanya.
En Pepet, que era molt bon home, va fer cap a l'altra banda de la muntanya, i es va trobar un cau de ratolins que estava vigilat per un ratolí molt gros i vell.
-Escolti, ratolinet, no em podria pas donar un ratolí que fos una mica grassonet? És que em fa molta falta. - Va dir en Pepet.
Però el ratolí li va contestar que primer li havia de donar un pollet ros de la gallina negra que vivia a la granja, perquè a ell també li feia falta. En Pepet, una mica estranyat, va acceptar. Quan va arribar a la granja va entrar al corral i de seguida se li desvià la vista cap a una gallina molt especial: era la gallina negra, que estava envoltada d'un cercle de pollets rossos. L'home, amb tota l'educació del món, li va demanar un pollet a la gallina.
-No tindràs cap pollet, va dir ella, fins que no em duguis un sac de mill del més bo que hi ha en aquestes contrades, que es troba al rebost de la casa dels amos de la granja. En Pepet, una mica fart de tot allò, va demanar mill als amos de la granja, però li van dir que no tenien cap sac per posar-lo. Ell n'havia vist a prop del cau dels ratolins, així que hi va tornar i en va agafar un. Quan va tenir-lo ple de mill, els amos de la granja li van dir:
- No te'l deixarem endur si no tens cap cordill per lligar-lo, perquè ens costa molt de conrear i no estem per malgastar-lo.
En Pepet, que n'estava fins al capdamunt de la història, va fer un somriure, es va treure el cordó de la sabata, va fer un nus al sac de mill i va marxar sense dir una paraula més. Va dirigir-se al corral, on va intercanviar amb la gallina el mill pel pollet. Llavors, va caminar fins al cau dels ratolins, on va canviar-li el pollet pel ratolí grassonet al guardià vell, i ja amb l'animal a la butxaca, va caminar fins al prat, on no hi va trobar ni gat, ni jaqueta. En Pepet es va decepcionar molt perquè l'havien enganyat, però aquell dia va aprendre que tant bo, tant bo, vol dir burro.

Hi havia una vegada un pare que havia de portar el seu fill a l'escola.
Va agafar el ruc i va fer pujar el seu fill.
De camí cap a l'escola van trobar un pagès que els hi va dir " Què fa fent pujar el seu fill que és jove, és vostè qui hauria d'anar a d'alt", hi així ho van fer va fer baixar el seu fill i hi va pujar ell. Caminant, caminant van trobar una pagerola que els va mirar i va dir " Què fa fent caminar el seu fill s'hi al ruc hi caven dues persones?". Va fer pujar el fill i van continuar, al cap d'una estona van trobar un vailet que menjava una poma que els va dir " Què fan tots dos a damunt del ruc, no veuen que el mataran, pobre!! ".
El pare i el fill com que començaven a estar-ne tips van decidir que no farien cas del que els digués la gent i van continuar el camí fins arribar a l'escola.
La moral d'aquesta història és que facis el que facis sempre hi haurà algú que li semblarà malament.

Hi havia una vegada una mama pata i dos patites i un patito. Les patites
eren molt bones però el patito era molt dolent, destrossava tot el que es
trobava en el camí: cases de castors, empaitava els conills,...
Un dia la mama pata estava cuinant truita per dinar, llavors el patito d’amagat va agafar un ou i li va tirar al cap de la mama, llavors la mama que estava tant farta, tant farta de les malifetes que feia el seu fill, va decidir que el portaria al horrible mussol.
El patito va començar a plorar molt histèric, perquè no volia anar amb l’horrible mussol, ja que ja sabia el que li passaria. Llavors la mare el va portar amb el mussol i aquest li va dir: Ja saps el que et vaig dir l’altre vegada!!, m’has dit una mentida i et mereixes un bon càstig. Quin càstig podem fer mama pata?
- Ja ho tinc - van dir les patites. - Podem fer que el mussol se’l quedi
per uns quants anys-
I així ho van fer. Van passar 2, 3, 4 anys i la mama pata el va anar a
buscar, i va dir:
- Ja has après la lliçó, oi patito? Ja ho saps que si
m’ho tornes a fer et portaré aquí i et deixaré per sempre.
I així el patito es va convertir de dolent a bo.