Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.

Molt a prop d’aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda de la muntanya a cercar-la.

El fill era una mica mandrós i curt de gambals, i va pensar:

- Per què he d’anar a l’altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop?

La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp.

El noi, fascinat de la seva bellesa, s’enamorà d'ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.

Mentrestant, per casa l’àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l’àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc.

En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.

Al cap d’uns quants dies l’àvia va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.

El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l’àvia se n’havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l’estimava.

Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare. L’àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls.

Tot i amb això l’àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella dona-serp.

L’àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d’aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces. Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:

- El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu.

En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l’àvia va viatjar a l'interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si. En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre. Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:

- Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.

En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.

- Entra a l'interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família -diguè el rei del bosc. L’àvia es va posar a córrer cap a l’interior del poble i just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill. Ella va preguntar al rei:

- Què li passarà al meu fill?

- Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te'n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.

En aquell moment l’àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:

- Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.

Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals... i la dona-serp es convertí en serp de debò.

L’àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l’àvia van quedar sols. Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta de la seva vida

Tots els dofins de Corel volaven menys en Col. Estava molt preocupat i li preguntà al seu pare:
- Com és que tothom vola menys jo?
I ell li respongué:
- Tu també ets especial però encara no has trobat la teva especialitat.
En Col buscà i buscà però no la trobava. Fins que arribà al mar i s’hi banyà, ja havia trobat la seva especialitat: nedar (els dofins no neden a Corel). I sempre anava a banyar-se al mar i al final aprengué a volar i els altres dofins a nedar i ara tots i totes eren iguals. Perquè ser diferent no és important sinó estar content com ets.

Hi havia una vegada una nena que es deia Mercè i vivia a Gavà .....i a Gavà hi havia una llegenda que deia... a la muntanya hi ha un tresor amagat, qui s’atreveixi a anar a buscar-lo, el trobarà.
Així deia la llegenda.
Un dijous els pares de la Mercè li van explicar la llegenda a la Mercè i va dir: "papa, mama, podem anar a buscar el tresor ?", i la Maria que era la mare de la Mercè va dir al Jesús que era el pare: "no trobes que la Mercè es massa petita per anar a buscar el tresor?", "home, i si l’acompanyem nosaltres?", "si, si" va dir la Mercè, i la Maria va dir "béeee, d’acoooord, hi anirem demà a les 8 del matí" . I així va ser, a les 8 del matí van anar a buscar el tresor però hi havia una família que també van anar a buscar el tresor i aquella família tenia molts tresors a casa. Aquella família i l família de la Mercè estaven en front.
Aquella família va dir a l’altra: "nosaltres fem col·lecció de tresors, per tant tenim molts tresors i jo trobo que ens hauríem de quedar el tresor nosaltres però ..", "però què, he?, això es el que passa, que vosaltres teniu molts tresors i nosaltres cap", va dir la Maria, i de seguida les dos famílies sen van anar a buscar el tresor cadascú per la seva banda. Però, entre que la família de la Mercè no trobava res i que no trobaven ni una sola pista, cada vegada s’anaven cansant més les dos famílies.
Fins que es va fer de nit i les dos famílies van acampar. Es va fer de dia i de seguida van recollir les coses i van començar el dia sense esmorzar res però... Una cosa terrible li esperava a la Mercè, a la Maria i al Jesús. Era una trampa que havien fet l’altra família . I desprès l’altra família es va llevar, i van començar el dia sense esmorzar res. L’altra família ja estava apunt de trobar el tresor però els de l’altra família van saltar a sobre i la van avançar i llavors la família que feia col·lecció de tresors va trobar el tresor però... sen van anar pel camí equivocat i es van perdre.
Finalment la família de la Mercè va arribar a on estava el tresor, però no s’adonaven de que el tresor estava allà . La Mercè va dir: "mira mama i papa aquí hi han petjades de l’altra família", i doncs les van seguir, però com aquelles petjades anaven per camí equivocat, ells també es van perdre. Al final es ban trobar amb l’altra família i just quan la van veure, van veure també el camí correcte. Llavors la Mercè va dir: "correu, seguiu-me ", i la Mercè va anar corrents, li va agafar el tresor a l’altra família i sen van anar la Maria, la Mercè i el Jesús, amb el tresor. I van ser famosos i tota la gent de la ciutat els deia la millor família i a l’altra família els van dir la pitjor família.
I els de la millor família van ser feliços i van menjar anissos.

Un dia a les tres bessones els van regalar un animal pel seu aniversari, però no va anar de cap i cua com volia la mare. Perquè només era un animal per totes i volia que el cuidessin, però no va ser així. Perquè cada una volia un animal.
- Un animal per cada una - va dir l’Helena.
- Sí, això mateix - va dir l’Anna.
Quan la mare va sentir allò 34 vegades va dir:
- D’acord us compraré un animal a cada una, però els animals els hauré de decidir jo -.
- D’acord, però jo em quedo amb el gos -va dir la Teresa.
L’animal que la mare els hi va comprar era un gos
- Jo també el volia, vaig dir allò d’ un animal per cada una perquè jo volia el gos - va dir l’Helena.
D’acord.

Quan el meu avi era petit per suposat no hi havien efectes especials, i quan per fi es van inventar!!!!!! Tothom mirava la tele i deien - Oh! MIREU! ÉS INCREÏBLE! COM POT FER AIXÒ! COM POT FER ALLÒ! En aquells temps va ser una cosa increïble però és clar! Els efectes especials d’abans no son com els d’ara ara disposem d’imatges molt més reals i fins i tot de luxes com el 3D, allò que fa que les coses surtin de la pantalla. Ara ja no és abans. El meu avi per exemple m’ha explicat que abans hi havia uns dibuixos amb el títol de ( COMFU). Deia que amb un mirall podien veure el que tenien darrera. En aquella època allò era el que i havia i tothom era feliç com ara nosaltres amb el que tenim. I segur que si els avis d’avui dia beuen un d’aquests tipus de efectes especials d’ara es mostren interessats i els agraden molt!!!

Allà estava salvada. En aquella habitació aïllada del moviment, que era diminuta, amb un sostre tant baix que dreta, amb el cap, l’escombraves. Hi havia una escala metàl·lica recolzada a la paret, que s’utilitzava per arribar a les prestatgeries de la botiga. Les parets de la petita habitació s’havien omplert amb el temps de papers d’embalar, caixes de cartró estampades de colors vius, figuretes de ceràmica per decorar, vitrines plenes d’ulleres, un radiador apagat, ple de pols, esperant l’hivern. Una bossa de caramels de coloraines, alguns arxivadors, productes de neteja i penjades a la porta, dues bates blanques llargues fins els genolls. Em vaig fixar en la caixa que tenia més a la vora, que estava plena a vessar d’ulleres de totes mides, formes i colors, preparades per ser enviades a països del tercer món. Estava asseguda sobre una estora per no tocar el marbre del terra. Llavors em vaig mirar al mirall esquerdat amb forma d’ ós que hi havia a sota de una caixa, estava suada, i es que en aquella habitació pintada de blanc i il·luminada per una trista bombeta en un cantó, hi feia una calor de mil dimonis, però tant em feia, mentre em mirava al mirall escoltava la ràdio que havia posat la mestressa d’aquella òptica que no era ni més ni menys que la meva mare. La música clàssica es sentia esmorteïda per les parets i la porta, i darrera meu s’escoltava el soroll del repicar dels talons de les sabates de les dones de l’oficina del costat, i d’un wàter en estirar la cadena. Em vaig fixar en el meu reflex. Una noia d’ onze anys, amb la cara rodona, els cabells marrons tallats curts al estil noi, els ulls també marrons i la boca grossa amb una piga a la barbeta. I allà estava jo contemplant-me, fins que un soroll va destorbar la meva pau.
Era el meu germà, del qual jo m’amagava perquè es un empipador. Ell provava d’obrir la porta. Tant ràpid com vaig poder i intentant no fer soroll, vaig apagar el llum i em vaig enfilar a l’ escala amb l’esperança que no em trobés. Va obrir la porta, i com que era fosc va encendre el llum. Quan anava a descobrir-me al meu amagatall, la meva mare ens va cridar. I ell obedient va tocar el pirandó. Contenta que no m’hagués trobat, vaig baixar de l’escala. Vaig apagar el llum i mentre tancava la porta em vaig acomiadar d’aquell racó de pau i tranquil·litat. Era el traster dels mals endreços !!!.

Fa molts anys hi havia una escola de bruixes, on anaven una colla de
bruixetes, que s'estimaven molt. A la cap li deien Maria, encara que les
altres amigues li deien Marieta. A la Marieta li agradava manar molt, Ah!!!
i se m'oblidava dir-vos el nom de les altres de la colla: Mar, Núria, Alba,
Teresa i Helena.

Aquestes volien dir-li a Marieta que no manara tant, però hi havia un
problema, no s'atrevien a dir-li-ho .

Alba digué:
- Ho triem a sorts...?
- Sí, sí, sí ... Respongueren totes a la vegada.
- Jo conte! digué Mar, Pito, pito gorgorito...

Li ha tocat a Helena ! cridà Mar.
- Helena tens que dir-li ha Marieta que no ens agrada que mane tant.
Digué Alba.

Helena va anar a buscar a Marieta,
- Marieta he de dir-te una cosa, però no voldria que t'enfadares! La colla m
'envia per dir-te, que no ens agrada que manes tant...

Marieta no la deixà acabar i tota enfadada li digué que era culpa d'ella que
la resta no havien dit res, i se'n va anar corrent.

Helena es posà a plorar per tot el que li havia dit la seua amiga, i va
parlar amb les altres. Estes que ho havien vist tot anaren corrent cap a
Helena

- No plores Helena! li digué Núria.
- No, per favor! li digueren totes.
- Hem de pensar un pla!, digué Alba.

Es posaren totes a pensar i de cop Núria:
- Ja ho tinc!
- Conta, conta!!! digueren totes a la vegada impacients.
- Hem de fer que Marieta deixe d'estar enfadada amb

Helena, hem d'anar totes juntes a parlar amb ella, i ho farem ara mateix.

Buscaren a Marieta per tots els racons i no la trobaren,

- A on es deu haver amagat? es preguntaven unes a altres.
- Ja la tinc!, vingueu, vingueu. Digué Teresa.
- Sabeu on s'amaga? Estava dormida dins la caldera màgica més gran que hi
havia.

Arribaren totes i amb les seues rialles es despertà Marieta.

- Marieta hem de parlar.
- Totes som amigues, però has d' adonar-te que som bruixetes de diversos
països, i totes sabem jocs diferents, si només juguem als teus jocs prompte
acabarem, així que si cada dia juguem a jocs diferents, serà molt més
divertit, i aprendrem tots els jocs per poder-los ensenyar i escriure'ls per
als xiquets que vinguen després de nosaltres a l'escola de bruixes.

Així totes contentes feren pensar a Marieta la tonteria que havia fet
enfadant-se amb Helena.

Marieta eixa nit es dona compte que tenien raó les seues amigues.

Al matí següent a l'hora del pati, es reuní tota la colla i Marieta els
demana perdó, primer a Helena, i desprès a totes les amigues, s'abraçaren
totes i estigueren riguent-se una bona estona.

Teresa digué:
- Voleu jugar a un joc del meu poble?.
- Sí, sí... Quin joc es?.
- Pòcimes secretes!!!
.- Quin nom més xulo!!!. Digue'ns com es juga. Contestaren totes a
l'hora... .

I així jugant, jugant, cada dia aprengueren jocs nous i a veure quin de tots
era més divertit.

Ahir la meva mare em va encomanar que anés a comprar els ingredients de l'escudella, perquè és un plat que a tota la família ens agrada molt, sobretot a mi!! Per tant, me'n vaig anar molt contenta a la botiga a comprar una pila de coses. La venedora és una senyora alta i grossa, porta un davantal de color verd, i un pentinat que encara la fa semblar més vella i antiquada.

Vaig començar a demanar-li la col i les patates: de col només en tenia una, i, per tant no hi hagué dificultat, però, de patates en tenia de tres marques i vam haver de discutir molt perquè no em fes quedar les més cares.

Després, li vaig demanar els ingredients de carn: que si un os de vedella, un os de tocino, un tros de pollastre... Aquí vam tornar a discutir perquè ella no parava de dir-me que calia posar moltes botifarres de moltes menes, però la meva mare m'havia dit que de botifarra no n'hi vol a l'escudella. Quasi ens vam barallar! Quina mania amb la botifarra! Però jo em vaig entossudir i només vaig voler comprar el què m'havia dit la mare.

Llavors quan vaig tornar a casa, el primer que la mare em va dir, va ser:

-Però, noia! Que no has comprat botifarra?

Hi havia una vegada la Bruixa Avorrida que mirava la televisió i de sobte en un anunci deien:
“la bruixa Pidopedia la millor vinguin al circ a veure-la”

Al moment la bruixa avorrida va agafar una rabieta i va dir:
A si doncs ja ho veurà aquesta Pidopedia aniré al circ i faré un encanteri davant de tots els espectadors que es quedaran amb un pam de nas!!

El dia de la funció l’avorrida va començar a fer encanteris, i la Pidopedia també, apa totes dues a fer encanteris per impressionar la gent.

La bruixa avorrida fa aparèixer un colom en una gàbia, la Pidopedia una truita en un barret...

Les dues no se sap per què es van començar a barallar.
Fins que les dues ben cansades es van rendir.
La bruixa avorrida li faltava una tros de sabata, a la Pidopedia un tros de barret.

Al final es van fer amigues, i es diu que ara cada tarda es prenen una tassa de xocolata desfeta i recorden el dia en que es van barallar per una bajanada.

Hi havia una vegada una marquesa que vivia en un poble molt pobre. A ella no li agradava gens compartir i tot el poble li deien bruixa. També com és normal, li agradava molt anar a l'òpera del poble veí, per això també li deien la dona de
l'òpera. Un dels molts pretendents de la noia, que per cert no es volia casar, es volia venjar de la manera que l'havia tractat, i sabent la seva afició per l'òpera va anar a informar al director de l'òpera de la seva malícia. El director en sentir
el pla del jove i les seves intencions, va acceptar. La primera nit que la marquesa va anar a l'òpera el noi amb una disfressa de mico, va atraure l'atenció del públic, i, naturalment, de la marquesa, que també era molt curiosa. El graciós mico va marxar ràpidament cap un passadís fosc, on l'esperava el director amb una petita gàbia, i clar, el passadís era tan fosc que... PAF! va caure a dintre de quatre grapes. Mai més es va saber res més de la marquesa i la seva riquesa se la van repartir els habitants del poble.

Ja sabeu, no sigueu mai egoistes, que us passarà com a la marquesa.